CULTURA I CENSURA

La Cultura és segons el sociòleg Norbert Elias una socialització de les pulsions, ja que l'ésser humà transmet a l'entorn la seva educació i els seus quefers a través d'uns codis que són l'art, la literatura, la música, la poesia.. Aquesta transmissió lliure, que permet una discussió i una interacció d'idees amb l'univers, no obeeix a uns imperatius de supervivència sinó al cultiu i abonament desinteressat d'un sòl infèrtil que no hi hagués produït res per si sol.
Cada grup, cada ètnia, cada país.., té una cultura diferent a la del seu confrontant sense que hi hagi de jutjar aquests coneixements com bàrbars per ser dissímils. Aquesta cultura és un compendi, escriu Antoine de Saint-Exupéry, de creences,de costums. L'etnocentrisme més fort i més destructiu de certes castes empeny els ignorants de la cultura a desprestigiar i castigar el que no se'ls s'assembla ja que tot el que és desigual no té valor i no ha de florir.
La llibertat d'expressió, o llibertat fonamental de la humanitat, garantida per totes les democràcies europees, avala la humanitat del eximit testimoni de les seves opinions i tots els elements que componen la seva cultura, mentre respecti l'albir i la independència dels altres homes no fent apologia del nazisme, del feixisme, de la difamació o de la negació de la religió.
El Consell Europeu, en l'article 10 de la Convenció dels Drets Humans (1950), dictamina que totes les persones tenen el dret de comunicar i rebre idees sense que cap organisme oficial intervingui en aquesta difusió.
El 21 de gener de 1999, la Cort Europea de Drets Humans confirma la llibertat d'expressió per opinions que poguessin impressionar o disgustar amb la finalitat d'afavorir la tolerància i l'obertura de la ment. El control o supressió d'aquesta llibertat és el signe més rellevant dels règims absoluts.
La UNESCO dóna suport a aquestes mesures i afavoreix la difusió de la pluralitat d'opinions. El deure dels països democràtics és, per tant, la de minvar els problemes interns ja que un govern no ha de protegir-se contra la seva població sinó contra el "enemic extern". Quan els estaments oficials es defensen contra el seu poble i li imposen la llei del silenci, no responen a les reivindicacions fonamentals dels individus als quals ha d'oferir tots els mitjans garantits per la UNESCO i la Cort Europea.
La discussió, el debat, beneficien el coneixement i l'acostament de les idees, la transparència és la base dels governs democràtics. La censura institucional de la cultura, de la llibertat d'expressió, és una restricció il legal i dogmàtica de la independència de l'ésser humà.
La intolerància recolza els temes tabús i l'autocensura per por de les represàlies que alguns accepten per aprensió material o per no enfrontar-se contra l'ordre que justifica la seva benestar prosaic. Aquesta censura política, considerada de vegades com a normal per una part de la ciutadania, és l'arma favorita dels poders per conservar els seus dominis adquirits.
El poder dels censuradors acaba com un bumerang ja que es torna en contra d'ells mateixos fent més atractius allò prohibit.
La censura acaba donant publicitat al prohibit i despertant l'interès del públic cap al que el poder va voler ocultar.